Salva Racero | Biografía
310
page-template-default,page,page-id-310,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,paspartu_enabled,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-16.8,qode-theme-bridge,transparent_content,disabled_footer_top,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.2,vc_responsive

Hola sóc el Salva
i la música sempre ha estat
present a la meva vida

 

La música, fidel companya de viatge, sempre ha estat present a la meva vida. Va esdevenir la banda sonora de la meva infantesa, gràcies a uns pares divertits i cantaires que, per la seva banda, tenien a qui assemblar-se: al meu avi patern, Salvador (“el abuelo Salvador”, gadità i cantaor flamenc “de pura cepa”), i al meu avi matern, Josep, que afinava i exercitava la seva veu mentre portava el ramat a pasturar i conreava la vinya. “Si jo hagués nascut a la teva època, hauria dedicat la meva vida a cantar”, recordo que em deia sempre amb els ulls brillants d’emoció.

 

Però jo sí que havia nascut a la meva època i, mogut per la mateixa il·lusió que l’avi, no podia desaprofitar la possibilitat de fer realitat el meu somni. Així que des que era un adolescent em trobava cada dissabte al cau cantant amb uns amics. Als 16 anys em vaig apuntar a una escola de cant i amb una bona amiga vaig acabar formant la meva primera banda de pop/rock. Unes primeres passes que em van permetre obrir un camí, el musical, a ritme d’experiència i vida. I també de dificultats —per què no dir-ho?—, moltes dificultats, a vegades, i esforç, molt, com el que cal dedicar  a tota professió, a tot somni, a tot art. És justament aquest esforç, però, el que dóna al fruit aquest sabor tan dolç…

 

En el meu cas, el fruit d’aquests anys de perseverança i treball va apermetre’m assaborir participacions en musicals com Notre-Dame de Paris o Mar i Cel, o en formacions consolidades com els Lax’n’Busto (vaig ser-ne el vocalista des de 2006 a 2016), i també de diversos projectes en solitari. Cançons com “Què li passa al món” (banda sonora de la Volta Ciclista a Catalunya 2017), “No em demanis que et recordi” (amb motiu del Dia Mundial de l’Alzheimer) o com el meu primer disc en solitari, que estic elaborant —com el bon vi— amb tanta cura i professionalitat com passió.

 

En aquesta etapa post Lax’n’Busto també vaig voler ampliar coneixements en altres discilplines, fet que em va dur a matricular-me en estudis de Sommelier del CETT (Universitat de Barcelona). Allà vaig adonar-me que la música i el vi tenen molt en comú, tant que vaig decidir fusionar les dues disciplines, desenvolupar un nou projecte: els Maridatges musicals. Aprenentatge, experimentació, passió. I la música com a fil conductor de tot. Aquest sóc jo, fusió artística en essència.  Experimentem i en gaudim junts?